Mario Gómez Gomez.

Outru autor esturianu de Cangas de Narcea.

Spublizóu la sua obra nas prumeiras décadas del sieglu XX, poru ye contemporannu de Caitanu Bardón ou del sou tiu´l Fulgacián (Emilio Bardón Sabugo); y tamién entós del mesmísimu Padre Galo ya´l sou collaciu Casimiro Cienfueos.

Esta dómina ye lu qe dalgunos noman la Renacencia” de la llingua Asturllionesa, y ta emparentada al “rexurdimento” de la llingua galega (cun Rosalía de Castro ya´l bercianu Fernández y Morales) y cun outros movimientos cumu la “renaxença” de la llingua catalana (pur amentare las más cercanas, pos esti fenómenu diéuse en toda Europa, ya inclusu n´Asia cuna puetisa en vietnamita en scritura Nom Ho Xuan Huong, quando la llingua de lo qu’agora ye Viet Nam taba somorguiada al chinés mandarín y al francés).

Nació Mario Gómez en 1872 en Cangas del Narcea, la mesma villa onde diba morrer en 1932. Médicu militar, algamó’l grau de teniente coronel. Publicó dalgunos trabayos sobre la so profesión asina como sobre la hestoria del llugar (Los siglos de Cangas de Tineo, Madrid, 1920). Fundó la Sociedá Canguesa d’Amantes del País y la revista La Maniega, na que collaboró a menudu col alcuñu de “El Cuntapeiru”.

Nel terrén creativu débemos–y A Pin el ajustador (Madrid, 1916) y los dos llibros onde recueye les composiciones que fixo nel dialectu occidental del asturiano: De bogayo (Uviéu, 1915) y De corripia (Madrid, 1923).

Enrique González Rendueles escoyó a esti autor comu representativu de la variante occidental del asturiano pa la so antoloxía Los nuevos bablistas (Xixón, 1925).

 

ANTOLOXÍA

UN RAPAZ EMPECATÁU

(fragmentu)

. . . . . . . . . . . . . .

—¡¡Cóimi cun la santidad!!
¡Pus Dious, nesta acierta, miánicas!
¡Dexar lus mozus sin mozas,
Y qui’l cura sea a quitánuslas!

¡Yá, sinón, diga! ¡Qué diz,
De lu que fixe cun Nancia?
¡Aquel pituñu di floris,
Aquel cuelmu di abundancias!

¡Aquecha, que you tenía
Quasimienti apalabrada!
Quasi tou taba arrigláu.
Yá mi padri tenía echadas
Las cuentas sobri la doti
Pa puder salir di trampas,

Quando chegou esi cura
Y cun él la gran desgracia,
Pus, cun cuentus y parolas
Trasturnóu á la rapaza.

—¡Probe señor, él tan reutu,
Que solu pa Dious aflana,
Y entovía alcuentra aiquí
Quien so virtú disacata!

—¡Nun tien defensa denguna!
Probe nena! Quién cuntaba
qu’aquel respingu de glorias;
aquel matacu de gracias;
aquel cachiquín de cielu;
ángili de nidias alas,
pur las artis di esi cura
fossi a caer despenada
n’un barrancu negru, escuru,
churiosu, chenu de llástimas!

. . . . . . . . . . . . . .

¡Nin la gripi fixu aiquí
Más estrozus nas rapazas!
¡Tamus arriglaús lus mozus
Pa alcuntrar algu qui valga!

—¡Ser, ye virdá que acuyíu,
Ya que se chevóu la nata
Peru outramienti, el nun iba
A chevasi arripunancias,
Que, a tal siñor, tal jardín
Y a tal jardin, tales matas!

………………………….

—¿Quiés saber lu qui pasóu
Disqui salierun di casa?
Pus you te lu cuntaréi,
Qu’al amanecerín taba
Asperando pa yir cun echus,

Y cun echus fui a Cangas.

—Algu…, ya me lu cuntarun
Seiqui lus padris churaban
Y tamién dixenun qui echa,
Tou fui chegar incierránunla.

—¡Claru que sí; cun gran pompa;
Cun ripiqui di campanas,
Y gran misa y muita fiesta
Y gran luxo y muita gala.

cuasi todas las vicinas
fumus d’aiquí acumpanándula
Y al chigar nos al cunventu
Ya pur nos achí aspiraban
flairis, curas, siñuríu

Y toda la xenti baxa.

Tamién taba achí a la puerta,
La madrina, doña Plácida,
Cun vistíu di tirciupelu
Marietsu y azul á rayas,

Y cun duas cadenas d’oru
Y el gran asombru di alaxas.
Intramus tous pa la Iglesia.
Achí rezan y achí cantan,

Y al salir, tous abrazamus
Aquecha, ondi las galas
dil cielu fixenun níu
yal níu pal cielu chivaban!

You… prubetina… de mí…
Nun… sei… cumu tengu… lágrimas
Dispués qui tantu churei,
Al ver cúmu echa pasaba
Pur la puerta del ulvidu,
Dixando al mundu di ispaldas,

Y cúmu ya de pur vida,
Quedábasi achí incierrada.
Achí tán las duas santinas.
Achí si quidóu cun Laura
Y más di veinte munxinas,
Todas di Diou a las gradas;

Todas pidiéndu–y qui tenga
Cumpasión cun lus di Cangas,
e fertuna bien grandi,
Qui aldea tan piquinaya,
Tenga ya dau al Señor
Duas ispusinas santas,
Pus cun esas enfluencias
Nel cielu ye cousa clara
Qu’en jamás aiqui á dengunu
Ha de escasea–y la gracia.

—Esu ta bien amañáu
Peru, a mi naidi mi saca,
De que pa esposas de Dious,
Ya qui Él nu–ys mira a la cara,

Pudían servir las vieyas,
Las feas, las desgraciadas
Qui nin un chupín alcuentran
Qui chevar a la fornada.

—Nun disparatis Cilipi,
Qui al rinunciar a más galas
Di esti mundu, más a Dious
Si ricrea y afalaga.

Si la primer rayadina
De sol, yé la más galana;
Si yé al abrir de las floris
L’arrecender más fragancias;
Si en la sierra, son lus sonis
Más guapus de la calandria,
Lus qui suelta arrimuntando
Al riscar de la alborada,

Tamién di Dious yé el encantu
Il primer pudor d’ un alma;
Las primeiras uracionis
Y las primeiras miradas
Qui manda al cielu una virxin
Que nel cielu se ritrata.
Dexa a Dious lu qui el escueye,
Qui cun mal rival chalanas;

Dexa in paz al siñor cura,
Qui fai lu qui Dious–y manda
Cuandu pa Dious dil ribañu
Las curdeirinas aparta.

Asienta yá la cabeza;
Ten cuidiáu cun lu qui falas,
Y si sos furmal, sei you
Dalguna bien hacendada
Qui ti quiera a ti y qui’l padri
Ti la dé de bona gana.
¡Quién sabi si al echar Dious
Sus cuentas, tú n’echas tabas,
Y qui si pa dir di monxa
Vucación–y díu a Ulaya,
Fui tamién pa qui a la postri
Casasis tú cun la harmana.

—¡Ui que coimi! ¡Vaya un choyu!
¡Esa sí que fui xugada!
¡La verdá que Dious, ye Dious,
Y fai las cousas cun maña!
¡D’esta salimus pa alantri!
¡Arriba’l dengui! ¡Meneya

Il so saber, tía Flurenta,
Y vivan el cura y l’ama!

Peru .. el cura qui si guardi
Di vulver a las andadas,
Y qui Dious siga en lu firmi
Y nu mi quiten a Claudia.
¡¡Viva la flor del rumeru!!
¡¡Arriba’l garbu!! ¡¡Quién baila!!

(En Los nuevos bablistas)

 

Xosé María Flórez na tradición oural

Quandu un pueta cancia a las cousas quotidianas yia pusible qe la súa obra cale nu fondeiru la xente.

Eiquí podemos vere que si lu que se vei davezu yia que la lliteratura culta bebe nas fontes orales; tamién pue assocedé-lu mesmu nel outru sen, y q´haiga lliteratura oural afitada na culta.

Aquende deixo unos vídïos:

-Nesti prumeiru (a partir del sigundu minutu) Xose Antón Ambás -amante ya studiosu de la nuesa cultura u los haiga- desprícanos cúmu la obra de un pueta cangués de fines del siegru XIX puo passare a la mumória duna paisanina del mesmu conceyu.

QUE PRESTE!

-Nesti outru la mesma muyer cunta dous rellatos de Xose María Flores. (el prumeiru deillos ye´l mesmu del prumer vidïu).

Xosé María Flórez, prumer scritor n´astur-llionés ocidental.

Esti ye ún de los scritores más antiguus na variante ocidental. Screbíe an vaqueiru, dialeutu abondu asemeyáu al pa!!uezu del noroueste asturllionés.

Xosé María Florez y González(ca. 1830–1890)

Naciéu en Cangas del Narcea alredor de 1830, Xosé María Flórez dirixía en 1887, de la que Canella lu escueye pa la so antoloxía, la Escuela Normal Superior de Maestros d’Uviéu, y yera miembru correspondiente de l’Academia de Belles Artes de San Fernando.

Arriendes de’l so llabor poéticu, escribió Flórez y González destacaos trabayos d’arqueoloxía, como los que dedicó a Santullano de los Praos y al castru de Coaña.

Escribió na variante vaqueira del asturiano abondos cantares o romances, que fue asoleyando nos periódicos.Flórez y Gonzalez publicara baxo’l títulu Composiciones en dialecto vaqueiro nel periódicu de Cangas del Narcea El Occidente de Asturias a partir de 1883 recoyóles nun folletu titulaú Composiciones en dialecto vaqueiro, del que García Arias fixo una nuea edición en 1989.

Él, nun desemeyaba l´usu la “tse” vaqueira de la “che” natural, ye dicir nun stremaba las suas grafíias; enqe you pa qe sía a atalantalu tola xente dende qualisqier lláu del dominnu llingüísticu vou adautalu cun “!!”(yá que se-y arremeda más al dígrafu académicu que la “l.l”) y las formas cheístas cun “yy” (pa que se sepia la pronuncia orixinal) .

Usu la nn onde en vaqueiru prenuncian “n” peru nos más de llugares fan “eñe” ou “enhe”.

Una peculiaridá ye que dicen “Xá” en cunta de “Yá” cumu alverbiu de llugare, y los “ya” q´apaecen son conxunciones copulativas “y”.

 

ROMANCE DE “FARRUQUÍN EL DE BUSECU”.

Amigu Pachu : El dumingu

fairán aiquí xunta Navia

una de dous mil dimonius.

¡Quién touvera bona panza!

Ye´l benditu de San Pedru,

ya la xente empe!!izada

estoucina ga!!us, !!iebres,

q´ascuenden n´impanadas.

Ya esfue!!an cabras , ya ouveyyas

dende midiaus de simana;

ponen !!acones á mueyyu,

chiegan pe!!eyyus pur cargas:

Arroz ¡Mal annu! y’azúquiri

sei-que vien á manegadas;

tópanse los bo!!us brancus,

cumu quien diz, a patadas.

Ya guliendu el Samartinu

Quiés que torne pa casa !..

Álcete´l diabru pur burru;

deixare tal “chapacanada”.

Pur escudie!!as de !!eite

que cuemu ahí ‘nesa braña?

El suannas ou tas dispiertu?

Anties que tala cousa faiga

Non quede machu na recua

nin cabra !!ibre de sarna,

la vaca moura s’enforque

nin quede ouveyya na quadra:

Párame tres fiyyus Pepa

de la primer vintrada,

ya nun naza n´ochu anus

nin siquier una tinrala .

Deixa que riviente desta,

cumu diz que morreu Marta,

ya dipués sirá outru día,

que Busecu nun s´acaba…

Xá á Téifarus, au m´atopu,

chiega cada tufarada.

D´Andés, Las Córtes, Piñera,

Vi!!ainclán, La Culurada.

Que queixera cien barrigas,

ya de uchenta la carpanta,

ya embutire nuna tarde

lu menus una cuitrala.

Adious, Pachu: si nun muorru

desta q’asperu panzada,

prometu vulvere pur outra,

pa la Virxe de la Barca.

Rimas en Astur-llionés, Cienfuegos

(Nicolás Bartolomé Pérez)

Nun recién artículu publicáu na revista electrónica Lliteratu (edición 5, xineiru de 2006), dizse del gran poeta asturianu Fernán-Coronas, alcuñu del Padre Galo Fernández (1884-1939):

“Otra de les grandes aportaciones d´esti poeta pa col asturianu y pa col llionés ye que concibió a les fales d´Asturies y de Llión nun enxame d´igualdá, y siempres sofitó la postura d´atopar una solución que fuera válida pa les modalidaes d´un llau y otru del Cordal.”

Esta visión amplia de la nuesa llingua, estendida d´un xeitu ininterrumpíu dende las costas cantábricas asturianas hasta las suaves ourrietas mirandesas, queda craramente espresada nel poema “Dende Llubarca a Miranda”, onde´l poeta de Cadavéu reivindica la “fala gloriosa del gran reinu de Llión”; o tamién nuna carta fechada el 20 de febreiru de 1926 dirixida pol Padre Galo al sou amigu Casimiro Cienfuegos y Rico, na que cuenta:

“Del idioma leonés puedes decir que su forma más pura y rancia es indudablemente la que se habla en el occidente de Asturias, León y Zamora y en la tierra de Miranda en Portugal. Menéndez Pidal en su conocido estudio (de 1906) habla de la relativa unidad del leonés moderno, especialmente del occidental, desde Miranda a Luarca. No digas nada de mi visita al Centro de Estudios Históricos ni de mi entrevista con Don Ramón, ni de lo que allí se habló de la faliella. Fuera de esta pequeña reserva, ensalza cuanto puedas el lenguaje del viejo reino que llevó todo el peso de la reconquista en sus comienzos; fueron largos en facellas y cortos en contallas, ¿no es así el viejo texto?”.

L´editor Antón García na sua biografía del Padre Galo diz que´l llabor filolóxicu, lliterariu y cultural d´este autor nun tuvo antecedentes nin consecuentes, sicasí, al menos hai una escepción a esta afirmación, y ye que´l yá metáu escritor y periodista Casimiro Cienfuegos y Rico (1894-1958), publicóu en 1928 por influencia de Fernán-Coronas un breve poemariu nel nuesu idioma tituláu “Rimas en astur-leonés”. Esta obra, feita na variante occidental de la llingua, está dedicada a Antonio Graiño “benemérito del leonés occidental”, ya qu´este llibreiru asturianu afincáu en Madrid encargóu a Fernán-Coronas la redacción d´una “Gramática del Astur-Leonés”, qu´en 1928 estaba ya rematada, pero que güei desgraciadamente está perdida.

Casimiro Cienfuegos, na nota que zarra los versos n´astur-llionés, reconoz la sua admiración pol Padre Galo y el sou estímulu na redacción de las “Rimas”, onde sigue fielmente los criterios llingüísticos, ortográficos y hasta estéticos de Fernán-Coronas. Al parecer, los poemas foron correxíos pol propiu Padre Galo, quien n´outra carta en versu remitida a Cienfuegos animóu-y a escribir estos poemas d´esta miente:

“L´outru día en lhionés/ Dixiste cousas de preciu,/ Muitu bien emprincipiaras/ A usar el falaxe nuesu./ Y agora tás repentíu/ De esquibrire así, en branheiru./ A mi qe me puxe la gloria/ En ser vaqeirín d´afeitu. (…)”

 

Veleiquí una de las composiciones del poemariu, que se reproduz respetando la ortografía del orixinal:

Lus pinares sullozantes:

Subre la verd´ esperanza

que tien l-alma del paisaxe,

cumu una pena muy negra

vense lus prietus pinares.

Quietus al alba naciente,

quietus al sol de la tarde,

lus prietus pinus sulluezan

cun l-alendar de lus aires.

Chenus de sol ya de lluna,

de queixus ya señaldades,

son un sulluezu del alma

lus pinares sullozantes.

Fernán Coronas/ Padre Galo, Antoloxía

LA INCLA INTERIOR

Escurézseme outra tarde

Desta mi vidina breve:

Tou solín na mi solana

Cula lhuz del sol que muerre,

Ascuitandu q´aiquí en dientru,

Nu mieu peitu, sonan guelpes:

Diz qe son las martelhadas

D’un martielhu persistente

Qe martielha ya smartielha,

Ya de día, ya de nueite.

Sin parar ta clabuñandu

La gadaña de la muerte.

LA FALA ASTUR

Las duás falan bien altu en fala deilhas,

Recia Vasconia, recia Catalunha,

Ya mientres clamian el vivíu antanu

Cul vivu guey axuntan.

Galicia malencólica suspira,

Ya la sua gaita senhaldosa escuita:

Ya cul falaxe de lus sieglus vieyus

Todu lu amargu endúcia.

Asturias ta n’ayén ya tatexandu

Diz cumu ayenas las palabras suas:

Nun qier nada de sou reciu nin sele

La pigarzosa Asturias.

LAS DUAS FALAS ASTURES

Nun yia una infantina sóla,

son duas harmanas ximielgas

las infantinas astures

encantadas nuna cueva,

pechadas cun seite chaves

pulus mourus desta tierra.

Anos fay qe choran,choran

sin que una de la outra sepa,

qe las tienen extremadas

cada quala nuna veira

dun rigu qe viu fundise

todas las sus pontes vieyas.

Lhibrade a las infantinas

desa carcelona prieta

pa qe volvan entronáse

nu Principau qe yia deilhas,

ya entrambas unames reinen

pa q´Asturies seya nuesa.

Lhibrade a las infantinas

qe qüendu ellas llibres tean,

lhibre ha quedá la Tierrina

pa viví la hestoira nueva

noutra dómina sllendiente,

cun escampeneus de fiesta.

CASINA D’ESTILU NUESU

Yía una casina asturianina

Cul bon portal bellugadoiru,

Sul sou alare, la viñare

Fai sulombrante colgadoiru.

Yeu, q´asusiegu poucu, chegu,

Cuidu q’aiquí teu afayalu,

Ya nel abrigu desti nigu

Asprare q’abonce’l tiempu malu.

Dieus en ti apare ya te sclare

Casina sele, pergraciosa!,

Sin fin beneyas ya inda seyas

Mais atraitiva, mais dechosa.

FALANDU NA FALIELHA

Qieru you decir decires,

Nel idioma mas harmosu de la cántabra ribera;

Ya escribir lus mious sentires

Cun vocables ya espresiones de la fala mas melguera.

Qieru you cantar cantares,

Nel idioma mas harmosu desta costa de esmeralda:

Ya scribir lus mious pensares

Cun vocables ya espresiones de la vieya fala xalda.

Fernán Coronas/ Padre Galo, Qeixúmene del Esba

Rigu Esba, rigu Esba,

L’augua túa nun yia pouca,

Peru tú quasí nun cantas,

Ya la voz traisla bien rouca!

“Anque you nun sou de lhonxe

Rendíu ya afanandu vengu,

Que fai xá sieglus qe quorru

Ya’ncima gran pena tengu”

Duelme el ver qe la tierrina

Se fai cada vez mas mala,

Ya de las mis mocedaes

Nu-i qeda guei nin la fala

Días lus días d´entoncies!

Homes lus homes d´antanu!

Falaxe`l qe ellus falaban,

Todu dafeitu asturianu!

L’auguina mía chorosa

En sin gracia pa cantare,

Vei triste ya amargurida

Cumu’l corazón del mare!…

Guey qe cruciu estranhu suelu

Mueiru de malencolías:

Au tan lus mieus asturianus?

Au tan las Esturias mías?

Asina respondeu l’Esba

Cun un qeixúmene fondu:

Ya you qedeime chorandu

Ya inda nun chorei abondu!

Fernán Coronas mama de la lliteratura oural ya la sua obra tien bien de coneixón cun eilla.

Merái sinóu aqesta complina de la Tierra d´Ordás:

Riu L.!una, riu L.!una

pur embaxu Lus Barrius,

cun !!obus nel hibiernu

ya tueitas pul vranu.

Fernán Coronas, ou Padre Galo, Escrebiéu an Llionés.

 

Rescatu aqende un camentariu qe fixera nel blog El Trasgu D´Areces na seición de lliteratura na q´apaecíe el puema Qeixúmene del Esba.

Los puemas escrebilos cumu faía el propiu Padre Galo:

“g” ya “q” ensin “u”, y tamién “nh” ya “lh” en cuntia de “ñ” y “ll” pespeutivamiente.

De Miranda a Lhubarca,

de riu Nabia a riu Nalón,

Viva la fala gloriosa,

del gran Reinu de Lhiyón.

Pos sí chachos estu tamién ye de P. Galo, cumu vedes él sabíe qe la fala llionesa, l´esturianu oucidental ya´l mirandês son dialeutos dafeichu asemeyaos, ye´l grupu oucicental del romance astur-llionés.

Soutru día en lhionés,

dixiste cousas de preciu,

muitu bien emprencipiaras

a usare´l falax de nuesu.

Mas agora tas arrepentíu

de falare asina en branheiru;

¡A min qe me puxa la groria,

an sere vaqeirín d´afeitu!

Esti cabeiru ye d´una carta na qu´animara a Cienfuegos a escrevir Rimas en Astur-Leonés, que fai poucu espublizóu la ALLA na súa riestra de “Cartafueyos de lliteratura escaecida”.

Outros escritores desta dómina fonun los llïoneses: el maragatu Dantín los cabreireses harmanos Cabrera,el bercianu José Aragón y Escacena, los cepedanos Caitanu A. Bardón, Emiliu Bardón Sabugo…ya dispués Cesar Morán Bardón y Wenceslao Bardón, a y l´estorganu A. Garrote.

La llingua en Llión tien tradición escrita quasi contina dende´l fines del sieglu XIX ata guei cun Emilce Nuñez, González-Quevedo ou Xepe Vega pur eixeplu. Asina qe bona gana de chamanos fantasiosos ou dicire qe nun se fala ou qe´l llionés ye un inventu de quatru nacionalistas.